Sóc perfectament conscient que avui em poso en un terreny perillós i que molta gent no estarà d’acord amb mi. Què hi farem!

Jo trobo que els homenatges i les distincions s’han de reservar per a aquelles persones que moren o queden ferides -o no- en el curs d’una acte heroic: salvar un nen, un gos, que ha caigut al riu; jugar-se la vida -com fan els bombers- per treure una persona de l’àtic d’una casa en flames; interposar-se en una baralla amb armes; perseguir un delinqüent armat i atrapar-lo, etc.

I també, per a aquelles persones que amb la seva feina fan un bé a la humanitat: el descobriment de la penicilina, un sistema per a curar la SIDA, una nova vacuna, la redacció un gran llibre que passa a la història de la literatura, i fins i tot, una gesta esportiva que, en el seu àmbit, demostra que es pot anar més enllà amb dedicació i esforç.

No crec, però, per molt que els estatuts del cos ho estableixin així, que un policia de servei hagi de rebre la màxima distinció si és atropellat o si un cotxe colisiona amb el seu mentre estava postant gasolina o fent un control d’alcoholèmia: en aquests actes, el policia en qüestió no estava fent res d’heroic, tot i que la seva feina diària es pugui considerar com un bé a la humanitat.

Tampoc no va fer res d’heroic, sinó tot el contrari, el seguidor del Deportivo de La Coruña que va acabar morint al riu Manzanares i, en canvi, l’ex jugador del Depor i de l’Espanyol i de diversos altres equips, Joan Capdevila, va enviar una corona de flors al seu funeral com si la víctima no s’hagués buscat ell mateix la sort que va córrer.

Si ja entro en el capítol de les víctimes del terrorisme, la cosa encara es posarà pitjor. Entenc que es facin minuts de record o de silenci per les persones que moren víctimes d’un acte de terrorisme però no que rebin homenatges: què té d’heroic anar a comprar a l’Hipercor i tenir la mala sort que aquell dia i a aquella hora s’hi cometi un atemptat? Tota una altra cosa és que mori l’escorta d’una persona amenaçada, en acte de servei i mirant de protegir la vida del seu escortat. O que sabent que te l’estàs jugant, segueixin fent la mateixa tasca tot i que els terroristes hagin avisa’t que miraran de matar-te.

El problema, segurament, és més de forma que de fons: una vegada més, m’he de queixar del mal ús de la llengua.

Avui dia sembla que hi ha molts conceptes que es confonen, això per una banda, i per l’altra, hi ha certes paraules -conceptes- que de tan usades acaben perdent el seu sentit original: solidaritat, tolerància, llibertat, democràcia…

Vull suposar que quan es diu que es fa un homenatge a algú que no se l’ha guanyat, en realitat el què s’està fent és un acte de record: perfectament comprensible.

Agrairia, però, que tots plegats féssim un esforç per parlar amb propietat.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s