Jo no soc de fer llenya de l’arbre caigut. No m’agrada burxar en les ferides dels altres encara que se les hagin provocat ells mateixos, però és que ja no puc més.

Una cosa és estar-nos enganyant durant trenta anys amb la honorabilitat, per acabar havent de confessar que, durant trenta anys, ens ha estat prenent el pel mentre ens donava lliçons de com havíem de ser d’honrats, honestos i transparents.

Si ja em va molestar la seva compareixença en la comissió d’investigació al Parlament -en la qual, enlloc de mostrar-se penedit per les seves reiterades mentides, es va dedicar a renyar els diputats que la formen- ara ja m’he cansat de sentir-li dir que si va tolerar als fills tot el què els va tolerar va ser perquè se sentia culpable d’estar més pel país que no pas per ells.

Els pares de la seva generació, president, anaven a treballar i deixaven la intendència diària de la casa i la cura dels fills a la mare, encara que la mare també treballes en els seus propis negocis, i encara que -en el seu cas- tingués molts fills per controlar. Vos no vau fer res, doncs, que no fessin la resta de pares. Jo soc de la mateixa generació que alguns dels vostres fills i els meus pares no m’haguessin deixat fer el que vos vau permetre als vostres perquè ells, ni el pare ni la mare, no eren prou a casa. Els valors són els valors i cal respectar-los, tal i com vos sempre heu proclamat, però ni vos ni la vostre dona heu donat l’exemple que s’esperava dels màxims dignataris del país pel que fa a inculcar els valor adequats als fills.

D’acord, vau treballar pel país enlloc de fer-ho en l’empresa familiar -tot i que de vegades us costava distingir una cosa de l’altra i potser vau acabar pensant que Catalunya era la vostre empresa particular- i jo, fins a un cert punt, us agraeixo la tasca que vau fer.

Quan tocava anar per aquests mons de Déu, Catalunya quedava prou bé, amb un president que parlava llengües i dialogava de tu a tu amb els màxims dirigents europeus.

Una altra cosa era l’actitud envers el govern espanyol: mai no vaig estar d’acord amb allò del “peix al cove”, ni amb els pactes amb els dos grans partits per permetre, per exemple, la nefasta reforma laboral. Però això és irrellevant, que a mi m’agradés o no, no treia que la majoria de catalans se sentissin orgullosos de tenir un president amb capacitat per influir en la política espanyola.

Tampoc no em va agradar mai el vostre tracte amb els mitjans de comunicació: què vol dir que “ara no toca” quan se li preguntava per alguna cosa incòmode? Als mitjans se’ls ha de respondre sempre quan es viu en un estat que garanteix les llibertats.

Per tot plegat em permeto demanar-vos, president, que deixeu de fer servir l’amor a la pàtria com a excusa. El discurs avorreix. I a més no sou l’única persona que s’estima Catalunya.

 

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s