Aquesta setmana hem pogut seguir en directe per televisió i ràdio, per una banda, les compareixences del president Pujol, la seva dona i el seu fill gran a la comissió d’investigació que s’està fent al Parlament de Catalunya sobre l’anomenat “cas Pujol”, i d’altra el debat “Sobre el Estado de la Nación” que es duu a terme al Congrés de Diputats.

He volgut fer l’exercici de no fixar-me en el contingut de les diverses intervencions i de centrar-me en el to de les mateixes: com si jo no entengués el català ni l’espanyol i només fos capaç de copsar-ne la manera de dir les coses emprada pels protagonistes d’ambos esdeveniments.

La primera conclusió és que, el pitjor de tot és la prepotència què demostren uns i altres: uns en respondre preguntes perfectament correctes -tot i que potser jo n’hagués fet de diferents- i els altres desgranant els seus programes electorals en el què es pot considerar el primer míting de campanya de cara a tots els procesos electorals que ens esperen aquest any i no un balanç de l’acció política.

El poder polític, s’estigui en exercici o s’hagi tingut, serveix -hauria de servir- precisament, i entre altres coses, per donar les explicacions pertinents de la gestió que se’n fa, o se n’ha fet, als ciutadans, les persones què, en última instància, en un estat democràtic, t’han donat aquest poder -mandat- i tenen tot el dret a demanar-te’n comptes.

Al Regne Unit, a les persones que treballen per a l’Administració -i això es fa extensible als polítics- se’ls hi diu “civil servants” -servidors públics- perquè es considera que la seva feina és la de servir a la ciutadania.

Aquí, això del servei públic sembla que s’oblida tan bon punt s’arriba a tenir una miqueta de poder -ni què aquest sigui tangencial, gràcies al nepotisme o al “mirar cap a una altra banda”- i immediatament es comença a confondre aquest poder -a tots els nivells, des del regidor del poble més petit fins al president del govern- amb la impunitat per poder obrar a gust propi, ja sigui en benefici del partit al què representen o- en el pitjor del casos- en el personal.

Recordo que quan va dimitir el que va ser president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, pels seus reiterats viatges a Marbella acompanyat del seu xofer, va dir “No tengo conciencia de haber hecho nada malo, pero la situación era insostenible”. I me’l vaig creure, només calia veure’l per adonar-te que no sabia perquè estava dimitint. Per a ell era normal usar bens públic i temps públic -pagats per tots- per a les seves escapades privades. Se li veia la confusió a la cara: el van apretar tant que va acabar dimitint però sense saber perquè. Al final, feia llàstima i tot, tan perdut anava el pobre!

I aquest és el problema: la prepotència comença allà on acaba el sentit del què és just i el què no ho és, del que és correcte i del que és incorrecte, del que cal fer i del que no s’ha de fer mai.

Massa incultura política sumada al “costum” de barrejar les dues esferes comporten que els politics actuals no s’adonin de les seves obligacions envers els ciutadans i pensin que només han d’exercir el poder i prou. No entenen que els hem encarregat la feina de gestionar la cosa pública en delegació, però que els bens públics, ni que sigui els intangibles com el temps, segueixen sent nostres, de tots, i no de la seva propietat.

És cert que com a ciutadans, nosaltres encara no tenim el costum de demanar massa explicacions ni de queixar-nos quan toca: sovint el Síndic de Greuges -o el Defensor del Pueblo, a Espanya- han d’actuar d’ofici perquè ningú no ha anat -és un dir, es pot fer per internet, per correu o fins i tot per telèfon- a interposar una denúncia davant d’aquests organismes -què són els encarregats de vetllar perquè les administracions funcionin correctament i no abusin del seu poder- quan ens sentim perjudicats per alguna actuació del poder.

Som dels països que més ens queixem a la barra del bar, segur, però que menys fa les queixes i reclamacions allà on toca. La creença popular és que no serveix de res fer un recurs davant l’administració i, a més a més, fa molta mandra.

I mentre nosaltres no comencen a exercir els nostres drets i a exigir que els que ostenten el poder ho facin amb rigor, transparència, honestedat i bé, seguirem tenint polítics prepotents.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s