Des de fa uns anys, des que les noves tecnologies permeten accedir a continguts culturals de manera gratuïta, s’ha generat un debat amb postures molt enfrontades. Entre els que som més grans sembla imperar amb força l’opinió que l’accés a continguts culturals no pot ser gratuït, i els més joves, acostumats a descarregar-se música, cinema i textos de manera gratuïta, no entenen la necessitat de pagar. I per altra banda hi ha els pirates què s’apropien del què els sembla sense ni tan sols parar-hi esment.

De la mateixa manera que no se’ns acut anar al supermercat o a la farmàcia i pretendre endur-nos un producte sense pagar-lo, entenc que no podem accedir a béns i serveis culturals i pretendre obtenir-los sense passar per caixa.

Hi ha gent que no és conscient que els serveis i els productes que ens han ofert els últims anys l’estat del benestar i les noves tecnologies no són gratis.

Ho paguem tot via impostos, impostos que poden ser directes o indirectes. I algunes coses les tornem a pagar, com quan anem a la farmàcia i paguem un percentatge de les medicines que ens ha receptat la Seguretat Social.

Els mitjans hem donat per bona la definició de les administracions públiques que utilitzen per denominar aquesta part que paguem en el moment: en diem “copagament”. Això suggereix que una part la paga l’administració corresponent i l’altre l’usuari quan, de fet, ja hem pagat la part que paga l’administració i, per tant, l’expressió més adequada seria “repagament parcial”.

La tele o la ràdio: les engeguem i ningú no ens diu “val tant, miri de donar-m’ho just que no tinc canvi”, però paguem a través dels impostos els mitjans públics, i els privats els paguem a través de la publicitat. Quan comprem un cotxe que s’anuncia, una part del preu del vehicle va a pagar la campanya de publicitat que permet funcionar als mitjans privats.

Potser no ens n’adonem, però paguem. Paguem sempre, paguem per tot.

Però, què és cultura? On posem el límit?

Una definició difícil que, si mirem el diccionari, ens remet als conreus. A mi m’agrada. El que es conrea és per menjar, imprescindible, doncs. Per mi, la cultura també ho és. Conscient com sóc de ser una privilegiada que viu en un primer món, tot i que en perill, i que no he de sortir a caçar per poder menjar, em puc permetre dir que la cultura també és imprescindible.

El teatre, el cinema, són cultura. I el circ? Per mi també. La poesia és cultura, minoritària però cultura. I els grafits?, també. I les fotografies?, també. I per tant ho són els còmics, i el videoart i el bodyart, i el dibuix i la música… i qualsevol altra manifestació que enriqueix la nostra vida d’una manera intangible.

Pensar que la cultura i que l’accés a la cultura poden ser gratuïts és, doncs, una fal·làcia. Res no és gratis, no existeix la gratuïtat en el consum de béns o serveis. I la cultura no s’escapa d’aquesta premissa. En tant que bé i que servei, la cultura o la paguen els consumidors o la paga algú altre via subvenció, encàrrec de les administracions, o drets d’autor no percebuts.

Per què, doncs, ens hem d’escapar de pagar la cultura?

Entenem que si anem al teatre hem de comprar una entrada, entenem que si comprem un llibre, l’hem de pagar -per cert, una mitjana de 4 euros més si el llibre és en català- entenem que si comprem un disc l’hem de pagar -i per això se n’han deixat de comprar tants- i entenem el fet de passar per caixa abans d’entrar a un museu, però no entenem la necessitat de pagar per una cosa que ens donen -o podem agafar- gratuïtament i per això ens aprofitem de la facilitat de consumir la música, el cinema, la literatura i la informació a través d’internet. I no només de consumir-la pel nostre gaudi sinó per fer-ne negoci i això és escandalós.

Tot i que jo no estic gaire posada en el tema, sé que hi ha descàrregues legals i il·legals. I suposo que això vol dir que les il·legals són pura pirateria i que les legals es fan amb l’autorització de qui sigui el dipositari dels drets del producte o servei en qüestió, que cadascú és molt lliure de regalar el que vulgui o de fer-se promoció de la manera que li sembli més adient.

I ja que parlo del tema dels drets, vull deixar clar que crec que tots els autors, tots els artistes, tenen dret a percebre una remuneració per la seva feina, exactament igual que un periodista, un caixer de súper, un metge o un agent rural. Si és gratis és que no val res.

La pirateria portada al límit

Tot plegat només ha estat una introducció per contextualitzar la meva denúncia de l’ús inadequat que s’ha fet de l’obra de l’Enric Sió a l’exposició “POPCÈNTRIC, 50 anys de pop català”, què ara mateix es pot veure a L’Ars Santa Mònica de Barcelona. No només els organitzadors han exposat les caràtules del single i LP i el poster què Sió va fer pel disc “Visca l’amor”, de la Guillermina Motta, sense demanar permís, i ni tan sols informar, a la propietària dels drets de l’obra de Sió -un permís que hagués donat contenta de veure que la seva obra encara es reivindica- sinó que a més a més, el grup Enderroc ha fet servir la mateixa imatge -manipulada- pel número especial de la revista del mateix nom dedicada a l’exposició.

La propietaria del drets -com poden acreditar moltes persones, des del Saló del Còmic de Barcelona a la Semana Negra de Gijón o a universitats americanes passant pel mateix Ars Santa Mònica que va poder exposar sense cap problema obra d’Enric Sió en l’exposició dedicada a Joan Perucho i que es va fer poques setmanes després de la mort de l’artista- sempre està disposada a cedir els drets de l’obra gratuïtament quan es tracta de fer difusió cultural o acadèmica, i només demana a canvi que se citi que l’obra s’usa amb el seu vistiplau.

Tota una altra cosa és que se’n vulgui fer un ús comercial com el què n’ha fet el senyor Lluís Gendrau en utilitzar la imatge per fer la portada de la seva revista. En aquest cas, la propietària dels drets podria haver decidit cedir-los -també gratuïtament- o no, donat que el grup Enderroc en treu un benefici econòmic. Un doble benefici econòmic donat que l’exposició l’han organitzat ells mateixos i com a comissaris consten, a més del senyor Gendrau, la seva dona i un altre empleat del grup.

I aquest benefici econòmic ha de repercutir en l’hereva d’aquests drets. De la mateixa manera que si els pares et deixen un pis en herencia al morir, els pis és de l’hereu i ningú no s’hi pot instal·lar sense el seu permís, els autor deixen, en morir, els drets de la seva obra i aquests tenen -han de tenir- un valor econòmic i el mateix tractament que un bé tangible.

Però donat que avui dia es molt senzill baixar-se una imatge d’internet i ja no cal anar a buscar l’original a casa del propietari, la pirateria campa lliurament com demostra aquest exemple i molts altres que es podrien citar.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s