Fa uns dies vaig veure un vídeo a Facebook que em va fer pensar força. Es tracta d’una peça què va penjar la organització Animal Rescue Association en què gossos de races potencialment perilloses expliquen que el seus amos els tenen lligats en patis bruts, que no els donen de menjar, que els peguen, que els ensinistren perquè es barallin, que fins i tot quan tenen les potes trencades o els hi pengen els budells, han de seguir barallant-se: si guanyen per tornar-ho a fer. Si perden, moren. Un dels gossos diu (en text sobreimpressionat) “per a ell només sóc un gos”. Un altre rebla “qui és l’animal?”.

Vaig compartir el vídeo amb aquesta reflexió: “No entenc per què diem animals a les persones que es comporten d’una manera que un animal mai no faria?”

I és que els gossos -els animals que millor conec- només es comporten -tret d’excepcions que confirmen la regla- de manera agressiva o violent quan viuen en estat salvatge, quan se’ls ensenya a ser d’aquesta manera o bé quan estan molt espantats i se senten acorralats.

Els gossos mimetitzen el comportament de les persones amb qui conviuen. En una casa amb nens petits que cridin i no parin quiets, és normal que els gossos siguin més nerviosos i més moguts. En una casa tranquil·la, sense canalla ni crits ni sorolls forts, els gossos s’acostumen a la calma i la busquen i, si un dia hi ha molts convidats, normalment se’n van al seu lloc de repòs per descansar. En una casa on tot son crits i malestar, els gossos sovint són malcarats i si, a més els maltracten, es tornen agressius.

En algun lloc vaig llegir que per la manera com un poble tracta els animals, es pot deduir quina mena de societat és.

Hi ha persones que tracten els gossos de manera correcte: són els que els consideren part de la família i per tant en tenen cura. No vull dir amb això que a un gos se li hagin de fer regals de Nadal ni posar-li corretges amb brillantors. Vull dir que a un gos no només cal alimentar-lo, portar-lo al veterinari quan toca, tenir cura de la seva higiene i treure’l a passejar, sinó que a més se li ha de mostrar afecte, no deixar-lo dies sol i tenir en compte que un animal és com un nen petit que mai no creixerà i que, per tant, sempre dependrà dels amos. Si no estàs disposat a fer tot això, més val que no tinguis cap gos: no és pas obligatori, sinó una opció de vida que comporta despeses i maldecaps. I això s’ha de saber.

Hi ha altres persones què pensen que els gossos són o bé un símbol del seu propi estatus -gossos de races cares, vestits amb roba de marca- o bé una inversió. Per a algunes persones un gos ha de complir un objectiu: anar a caçar, vigilar la casa, entretenir el nens, etc. Dins d’aquest grup es poden trobar moltes persones que tracten bé els seus animals però n’hi ha d’altres què només ho fan mentre la bestia els és útil. Només cal veure què fan alguns caçadors de llocs com Andalusia o La Manxa quan els seus llebrers ja no poden fer la feina. Si existeix l’associació SOS llebrers és precisament per evitar que els propietaris els pengin del coll – o per intentar salvar-los quan els troben penjats del coll- perquè els gossos ja estan massa vells o s’han fet alguna ferida què els impedeix seguir amb la resta de la partida de cacera.

I després hi ha els malnascuts què només volen un gos per a presumir de la seva agressivitat i, fins i tot, fer-lo participar en baralles a canvi d’apostes en efectiu. Amb l’excusa de la crisi, aquesta pràctica, perseguida per la llei, s’ha tornat a posar de moda.

Fa un parell de dies, vaig trobar una veïna amb el seu gos. Un gos preciós i carinyós què, en veurem, en lloc de llepar-me i fer-me moxaines, va intentar mossegar-me: sort que només em va agafar de la màniga. La mestressa em va explicar que aquella nit l’hi havien intentat robar, que el gos es va poder defensar però que li van arrencar dues dents i que ara, lògicament, l’animal té por de qualsevol persona que no sigui ella mateixa. Em va advertir també que s’estaven produint robatoris de gossos per ensinistrar els destinats a les baralles, segons l’hi havia dit la policia quan va posar la denúncia.

A més, la mestressa del gos estava molt amoïnada per si el seu animal tornaria a ser com abans. En vam estar parlant i van arribar a la conclusió -no gens científica- de que el gos, segurament, acabaria recuperant-se de l’agressió i tornant el ser el tros de pa que era fins aleshores. A canvi, naturalment, de molta paciència i d’anar-lo socialitzant una altra vegada de mica en mica.

El gos en qüestió, malgrat l’ensurt què ha patit, té sort: té una persona que se l’estima disposada al que calgui -fins i tot em va dir que demanaria consell professional a un etòleg quan passessin un parell de dies més- per mirar d’accelerar la recuperació del gos. Una persona com cal, conscient de les seves obligacions i disposada a complir amb elles.

Si tothom fos igual, no hi hauria animals abandonats ni caldrien protectores.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s