El 27 de juliol del 2004, encara no fa ni un any, vaig escriure aquest article pel Link2News. Després de la sentència d’ahir del Tribunal Suprem, anul·lant l’absolució de vuit dels acusats per l’Audiència Nacional què va exculpar tots els encausats pel setge al Parlament, i la condemna a tres anys de presó per a vuit d’ells, crec que no tinc més remei que recuperar-lo a tornar-lo a publicar.

Amb una reflexió afegida, però. Pel que sembla, amb aquesta nova sentència el Suprem no té en compte la seva pròpia doctrina de no modificar una sentència absolutòria sense un nou judici en que les parts es puguin defensar. Aquest nou judici -què demanava el propi fiscal que va recórrer l’absolució de tots els encausats- no s’ha fet i això crea un precedent que sens dubte incrementarà, encara més, la incertesa que provoca el sistema judicial.

Una incertesa que també estem vivint en el cas de la Federació de Municipis. Després que una jutgessa de Sabadell imputés quaranta alcaldes i exalcaldes pel cobrament de dietes irregulars, l’Audiència els desimputa argumentant que la Federació de Municipis no és una entitat pública i que per tant no hi ha malversació de fons públics, i l’endemà la Fiscalia Anticorrupció, què no comparteix la tesi, anuncia que interposarà un recurs. Això vol dir que en menys de setanta dues hores, els imputats passen de ser-ho a deixar de ser-ho i a esperar si tornen a ser-ho o no.

No sé si d’això se’n pot dir garanties processals…

En qualsevol cas, i mentre hi penso, reprodueixo l’article de l’any passat:

Més enllà de la sentència

Vivim una època en què la mediocritat senyoreja per molts àmbits, en què massa sovint, les formes prenen el lloc al fons, al rerefons de la qüestió, i en què els valors tradicionals, i no vull dir conservadors, han perdut poder davant els llocs comuns i la vulgaritat.

En refereixo al (mal) ús que fem de la llengua, de qualsevol llengua. Em refereixo a la importància dels mitjans de comunicació com a eina per a influir en els altres. Em refereixo al mercadeig incessant al qual està sotmès la informació. Em refereixo a l’excés de rapidesa en la transmissió de les noticies i de tot allò que sense ser noticia es fa un lloc entre elles. I, em refereixo, també, a la impossibilitat de reflexionar abans de parlar.

Tot va massa ràpid i tot és massa important. Davant un fet qualsevol, abans d’esbrinar de què va, hi hem de córrer tots. Els polítics a dir-hi la seva, els periodistes a obtenir-ne les primeres reaccions, els tertulians i comentaristes a amplificar-la i, de vegades, distorsionar-la, el destinatari final de la notícia a pair-la i oblidar-la sense haver-la pogut processar.

Convençuda que el temps ajuda a prendre distància, vaig decidir esperar uns dies a escriure aquest article. Volia tenir més elements de judici, poder-hi pensar, tot i córrer el risc d’esperar massa i acabar escrivint sobre un assumpte que ha perdut actualitat. Aleshores, els esdeveniments se succeïen amb massa rapidesa, les reaccions als esdeveniments, les opinions a les reaccions… Qualsevol cosa escrita al matí, a la tarda ja no servia. Setmanes després de la sentència i tres anys després dels fets que l’ha motivat, em veig més capaç d’aportar alguna mena de reflexió.

Constatem que els més descreguts, els més cínics, els més lúcids, potser, es basen en el fet que el XXI és el segle del poder i no pas de les ideologies. Per ells, no hi ha dretes ni esquerres sinó bancs centrals, no hi ha causes –bones ni dolentes- sinó beneficis derivats del tràfic d’armes i influències, no hi ha un problema mèdic i/o social pel que fa a les drogues sinó els beneficis que en deixa el contraban, no hi ha periodisme independent sinó submissió a grups empresarials. Per a ells, tot es redueix a controlar el canvi entre el dòlar i l’euro amb una especial atenció al que faci el preu del petroli i la seva repercussió en les borses internacionals. Ah, i a comprovar cada deu minuts com van les primes de risc dels diferents països, no fos cas que un punt percentual els desorganitzés la vida.

No entenen que els altres, els il·lusos, els romàntics, nosaltres, puguem veure el món des de l’òptica de les persones, dels problemes de les persones, dels sentiments; ni que davant d’un fet, en lloc de posar-li preu, intentem entendre’l, en cerquem els motius i mirem de trobar-hi solucions.

L’única arma que tenim els demòcrates és la paraula. L’única força, la de la raó. Per això, la sentència que va dictar l’Audiència Nacional el passat 7 de juliol que absol de delictes contra les altes institucions de l’Estat, atemptat i associació il·lícita els 19 acusats –el vintè no va comparèixer a la vista oral i hi ha una ordre de crida i cerca contra ell– que el 15 de juny del 2011 van assetjar els accessos al Parlament abans de l’aprovació dels pressupostos, arran d’una mobilització en el marc del moviment 15-M, em va fer pensar molt.

La primera reacció que vaig tenir va ser la d’alegrar-me del contingut de la sentència: deia ben clar que el carrer és de tothom i no només del senyor Manuel Fraga o dels seus hereus, comparteixin o no les seves idees.

Durant les acampades del moviment 15M, sempre em vaig sentir molt més propera a les persones que ocupaven places i carrers per protestar contra un sistema heretat del segle XX però que al XXI, ja es veu, no funciona, que no pas de la gent d’ordre que patia per si la senyora Remei podria creuar la Plaça de Catalunya tranquil·lament per anar a buscar el pa sense que cap jove despentinat i amb texans esparracats li fes passar cap mena d’angúnia.

Tot i ser una persona totalment contrària a la violència, no goso assegurar que en els fets de l’11 de juny de 2011 n’hi hagués de violència: hi havia ràbia, impotència, desesperació…però, violència? Un parell de sacsejades i una jaqueta tacada no em sembla que es puguin qualificar de violència sinó és que abans hem condemnat amb contundència la violència que van usar les forces de l’ordre per desallotjar els joves congregats a la Plaça de Catalunya. He vist una i no-sé-quantes vegades més, les imatges del desallotjament de la plaça i les de l’assetjament al Parlament, i, veritablement, m’escandalitzen molt més les primeres que no pas les segones.

El fet que un cos policial, pagat amb diners públics, que vol dir de tots els ciutadans, i que figura que ha d’estar al costat de les persones per ajudar-les i protegir-les, les agredeixi amb una força totalment desproporcionada a l’actitud dels agredits em sembla força més greu que no pas barrar l’entrada al Parlament i “obligar” la seva presidenta i el president del govern -que no tenen cotxes blindats?- a usar un helicòpter per arribar a les portes d’una institució que, no ho oblidem, és l’expressió de la voluntat d’un poble i on hi treballen persones escollides per gestionar les coses públiques, que vol dir de les de tots, a favor dels ciutadans que els hi han delegat la responsabilitat de fer aquesta feina.

Que els diputats, i diputades, és clar, es mereixen un bon tracte és obvi: com qualsevol altre persona i potser, fins i tot, alguna deferència més perquè el què fan és molt important per a les nostres vides. Però el respecte no s’imposa; és guanya. Sovint m’ha molestat veure com algunes persones es dirigien als nostres representants sense cap mena de protocol ni respecte, però els que veritablement m’han tret els colors més d’una vegada han estat els propis diputats, i diputades, és clar, amb els seus comportaments.

Per tot plegat, d’entrada, ja ho he dit, em vaig alegrar del contingut de la sentència exculpatòria. El problema està en què de seguida se’m va ocórrer que si en lloc del Parlament de Catalunya -un parlament de fireta, segons alguns- els fets s’haguessin produït a les Cortes, potser la sentència hagués estat totalment diferent i que una vegada més, des de les institucions espanyoles el que feien no era posar-se del costat de la llibertat sinó escarnir Catalunya.

Matèria de reflexió!

Ara el què em pregunto és si han pogut més les ingerències del establisment, o si la doctrina pel que fa a l’ús de l’espai públic, i el dret a manifestació i d’expressió ha canviat.

Jo, personalment, espero que el recurs de la defensa prosperi i es torni al seny.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s