Aquest mateix article el vaig publicar, en el número de l’hivern de 2003, a la revista de pensament polític, solidaritat, cooperació i relacions internacionals “ONGC”. Aleshores acabava de tornar d’una estada als camps de refugiats sahrauís que havia organitzat l’ACAP, una associació d’ajuda al poble sahrauí integrada a la Federació ACAPS, de Vilanova i la Geltrú.

Aquella estada entre el poble sahrauí em va obligar a revisar un munt de conceptes com solidaritat, tolerància, etc. Vaig adonar-me de que només amb bona fe no s’arregla res. I onze anys després encara ho penso.

Aquest matí, buscant una altra cosa, m’he trobat amb les fotografies que vam fer als camps de refugiats i me recordat de l’Ab·ba, el nen símbol que ja deu ser major d’edat. En tornar a casa, vaig intentar mantenir el contacte amb ell. Però va ser molt difícil. Els primers anys, em trucaven famílies que tornàvem al Sàhara i els enviava alguna cosa -una carta i diners, sobretot- per a l’Ab·ba. Alguna vegada, l’Ab·ba em contestava a través d’aquestes mateixes famílies, però finalment vam perdre el contacte. No sé què haurà estat d’ell. Suposo que hores d’ara ja deu ser als territoris alliberats amb els homes. Ho suposo perquè qualsevol altre alternativa és pitjor. En els meus malsons el veig malvivint als carrers d’una gran ciutat europea, sense formació ni feina ni papers, esperant només que no l’enxampin. Tan de bo no sigui així i, al menys, pugui seguir gaudins del seu desert. No hi ha moltes més alternatives.

En qualsevol cas, he decidit reproduir l’article que vaig fer quan l’Ab·ba era encara un ferida oberta perquè la situació pel poble sahrauí no ha canviat gens ni mica des d’aleshores. I perquè els Ab·bas actuals mereixen que els dediquen uns minuts dels nostres pensaments.

Si no el coneixes, l’Ab·ba només és un símbol. Un nom que podria ser el de qualsevol nen. Si el coneixes l’Ab·ba és l’Ab·ba. Un nen sahrauí, com qualsevol altra. Més lleig. Potser, més simpàtic. Com tots els nens sahrauís, és menut i esprimatxat, va brut, li pengen els mocs, està sempre refredat, pateix diarrees constants i dorm a terra, embolcallat amb mantes mauritanes, sense despullar-se de la roba que sempre li va un xic justa o un xic massa gran. L’Ab.ba va descalç, si es talla, ningú no el cura, el final la ferida s’enquista. Tot i així, l’Ab·ba és un nen feliç; la família, nombrosíssima, se l’estima, li ho demostra: la mare el renya i li dona caramels, el pare l’acarona i li fa petons quan torna al campament, li parla de la glòria de viure, com a militar, als territoris alliberats, i li ensenya a matar la cabra per celebrar una festivitat. Els germans i germanes són una colla de col·legues, no hi ha enveges ni mal rotllos entre ells.

L’Ab·ba va néixer al desert algerià, en un dels camps de refugiats, el de Smara, on fa més de vint-i-vuit anys que hi viu el poble sahrauí, sense acabar de decidir-se a desfer l’equipatge, ratllant dies en calendaris imaginaris. Haver nascut a Smara, i no en un altre camp, li atorga a l’Ab.ba certs avantatges. El camp està més ben dotat, és més a prop de Rabuni, la capital administrativa, és més aprop d’un telèfon. Però això, a l’Ab·ba li és ben igual. No coneix ningú que tingui telèfon. I, nosaltres, els que en tenim, no som al seu abast.

Qui som nosaltres? Per l’Ab·ba, nosaltres som els altres, persones que tenim telèfon, que, si volem, podem acollir-lo a casa un estiu. Després vindrà el pont de la Constitució i, plens de bona fe, nosaltres, baixarem al Sàhara en un vol d’Air Algerie amb preu d’impost revolucionari, carregats com a burros de llet condensada i roba vella, per cobrar-nos el favor i allotjar-nos durant un dies a la seva haima. L’intercanvi és perfecte: aventura, allotjament i menjar gratis per les nostres vacances solidaries a canvi d’unes engrunes de caritat.

La mala consciència portada al límit fa que, de vegades, siguem tan babaus, nosaltres, que mirem d’apaivagar-la regalant a l’Ab·ba de torn una bicicleta. Ni que el Sàhara fos asfaltat, ni que una bici no fos un greuge comparatiu massa bèstia pels nanos que no, no han tingut la sort de trobar un família de les nostres que l’hagi volgut a casa un estiu.

L’Ab·ba podria ser un nen esquerp i desconfiat. Des del nostre punt de vista, l’Ab·ba té motius per ser un nen esquerp i desconfiat. Però sorprenentment, no ho és. L’Ab·ba és pura timidesa i et mira de baix a dalt com demanant-te perdó per existir. Si se t’acut acaronar-lo, fa un soroll gairebé inaudible de gat a punt de dormir. Si te’l poses a la falda, el converteixes en l’ésser més agraït de món. De moment, cal poca cosa per fer feliç l’Ab·ba.

L’Ab·ba encara no ha sortit mai del desert i per això te els conceptes molt clars: els marroquins son dolents, els catalans bons. Però un estiu li tocarà venir a casa. Es pensarà què de gran li tornarem a voler. Haurem esdevingut la seva família catalana.

L’Ab·ba no sap, ningú no li ho ha dit, que de petitó ens fa molta gràcia. Es un pobre nen refugiat, que somriu sovint, dona les gràcies per tot i et diu constantment guapa. Ara l’Ab·ba no representa cap perill. Però, què passarà quan creixi? I quan arribi a Catalunya demanant feina? I quan vulgui festejar amb les nostres nenes?

Què n’hem de fer, doncs de l’Ab·ba, de tots els Ab·bas? Deixar-los que es deshidratin allà al desert a més de cinquanta graus a l’estiu o bé seguir-los portant a Catalunya? Dur-los a la platja, a Port Aventura, comprar-los sabates que els hi llagaran els peus, facilitar-los uns antibiòtics que destrossaran el seu sistema immunològic natural, ensenyar-los a menjar amb coberts, renyar-los quan, després de menjar, facin un rot i, quan ja els haguem occidentalitzat del tot, tornar-los al seu món tan bon punt comencin les classes dels nostres fills?

Per què després de vint-i-vuit anys (ara ja quaranta) la comunitat internacional encara no ha forçat un referèndum al Sàhara? Per què el desplegament de la MINURSO no sembla haver servit de rés? Per què no hem estat capaços, amb tantes ONGs com hi ha, de muntar un hospital en condicions, una escola amb pupitres? Per què no ens deixem d’una vegada de tanta caritat personal mal entesa i ens plantegem col·lectivament projectes de cooperació que pugin gestionar els propis sahrauís per tal que estiguin acostumats a ser independents, que vol dir a no dependre de la nostra llet condensada, de la nostra roba vella, el dia que puguin tornar a casa?

El desert és una meravella, si. Els capvespres tenen una llum que no tenen els d’aquí. A la nit sembla que puguis tocar les estrelles. L’aire és net i pur. El poble sahrauí es hospitalari i amable; et pinten amb henna ho vulguis o no, et fan beure te a tota hora, et donen tants dàtils que se t’acaben podrint.

Però amb el que ens gastem cada any anant-hi, ja podríem haver muntat una escola d’infermeria per les noies, un taller de teixits artesans, o haver instaurat unes beques per tal que els Ab·bas que s’ho guanyin amb el seu esforç puguin estudiar una carrera que els permeti ser lliures. No al seu desert interminable des del qual mai no es veu el mar. Lliures a qualsevol lloc del món.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s