La gent vol saber [Carmen Amorós]

Arran de dos esdeveniments traumàtics que han tingut lloc en les últimes setmanes, l’accident de l’avió de Germanwings i l’incident a l’Institut Joan Fuster de Barcelona en què un adolescent ha mort un professor i ha ferit quatre persones més, s’ha tornat a posar de manifest que la informació ha de tenir uns límits.

El dret dels periodistes a informar i el dret dels ciutadans a rebre la informació, “a saber”, xoca sovint amb la legislació vigent, els diferents codis deontològics i el mateix sentit comú.

No seré jo qui digui que determinades informacions s’han de censurar, però sí crec que de la mateixa manera que s’aplica un secret sumarial a alguns assumptes judicials, hi hauria d’haver algun mecanisme que permetés informar només d’allò que ja se sap del cert i evitar les especulacions de primera hora.

Davant d’un fet tràgic, que són els que més interes desperten, els periodistes, i sobretot, els qui ens manen, hauríem de saber controlar-nos i oferir només allò que és veritablement rellevant i important. Sovint caiem en un nivell de detall -que jo considero inútil- només perquè no tenim res més i des de la redacció ens demanen que omplim un temps o un espai determinat.

“La gent vol saber” deia ahir mateix Manuel Cuyàs a la tertúlia de l’Illa de Robinson que emet elpuntavui TV, i es preguntava, a més, què hem de fer els periodistes quan la notícia es produeix en un determinat lloc si no hi podem ser. Cuyàs feia referència al fet que tant en el cas de Germanwings com en el de l’IES Joan Fuster es va intentar impedir que els treballadors dels diferents mitjans fossin presents, en el primer cas, a l’aeroport, i en el segon al mateix institut.

Jo penso que el dret de les víctimes -i entenc que ho són totes aquelles persones afectades per un succés- està per damunt del dret del periodista a informar i per damunt del dret dels ciutadans a saber. Cal ser molt curós amb les persones que acaben de rebre una mala notícia; no se’ls pot perseguir, ni posar un micro o un mòbil davant i demanar-los que facin valoracions d’un fet que difícilment hauran tingut temps de pair.

Ens prohibeixen acostar-nos-hi -i a mi em sembla lògic- i aleshores, què fem? Anem a buscar allò que jo en diria la segona corona: veïns, companys, coneguts, i els demanem a ells que valorin uns fets dels quals no saben res del cert. Qualsevol estratègia és bona per tal d’aconseguir una declaració immediata, de qui sigui. Els mitjans l’estan reclamant i cal no oblidar que ja fa hores que corren per les xarxes versions i opinions de tota mena.

És aquí on els professionals ens hauríem de preguntar si a nosaltres mateixos ens agradaria estar a l’altra banda. Donat que la resposta només pot ser negativa, ens hauríem de plantar i explicar als nostres caps que hi ha línies que no creuem.

El problema, però, és què la feina dels periodistes és molt precària, en els darrers anys s’han incorporat a les redaccions professionals molt joves, sovint amb contractes escombraria, que no es poden permetre el luxe de discutir una decisió dels caps de redacció. Els mitjans -amb comptades excepcions- semblen tenir “El caso” com a referent únic de com s’ha de fer el periodisme i exigeixen sang i fetge als seus treballadors. Saben que això “ven” i el compte de resultats és la seva única preocupació.

Els periodistes que treballen sobre el terreny, estan obligats a subministrar a les seves redaccions allò que els demanen sense poder argumentar que el què els estan demanat és creuar aquelles línies que fixen -com ja he dit- les lleis, els codis deontològics i el mateix sentit comú. De vegades els propis periodistes no saben -o no recorden- que hi ha lleis que protegeixen, per exemple, la infància. Aquesta mateixa setmana hem assistit a l’espectacle lamentable de veure com alguns mitjans oferien diners als alumnes de l’IES Joan Fuster a canvi d’unes declaracions.

A mi em posa la pell de gallina pensar en quines condicions estan treballant aquests professionals per arribar a una conducta que només puc qualificar de repugnant.

Està clar que el periodisme cada vegada està més desprestigiat i no m’estranya. Em dol però no em sorprèn. Part de la culpa la tenim nosaltres que no sabem dir que no quan ens exigeixen fer feines que no hauríem de fer.

És veritat que es consumeix “morbo” però també ho és que el públic reclama allò que estan acostumats a rebre. No hi ha dubte que el cas de les nenes d’Alcasser va marcar un abans i un després en la manera de cobrir successos. I el canvi va ser a pitjor. Però també ho és que jo no he vist mai una manifestació de ciutadans amb pancartes reclamant més detalls de fets luctuosos.

I no em malinterpretin: jo no estic a favor de la censura, només demano que no s’especuli i que no es burxi innecesàriament en el dolor aliè. I vull, a més a més, recalcar que tot això no té res a veure amb la transparència informativa, què ha de ser el puntal bàsic de qualsevol democràcia que exerceixi com a tal. I afegir que apostar pel periodisme d’investigació, rigorós i exemplaritzant, podria donar bons rendiments.

Carmen Amorós Valldaura