Quan vaig anar a escola a Anglaterra, ja fa molts anys, hi havia una directora, la senyoreta Mary Bray, que ja deu ser molt i molt vella -es va jubilar el mateix any que jo vaig fer els divuit- i que resumia la seva saviesa en una única màxima. Ella deia que abans de dir alguna cosa, el que fos, havies de fer-te tres preguntes. Aquestes eren: això que estic a punt de dir, és veritat? És amable? És necessari? I afegia que si la resposta no era afirmativa en els tres cassos, era millor no dir-ho.

Sovint em recordo de Miss Bray i algunes vegades, fins i tot, intento aplicar la seva màxima. Poques, però, són les vegades que puc respondre afirmativament a les tres preguntes. I, tanmateix, menys encara són les que callo. He fet una mena de pacte amb mi mateixa: només que la resposta sigui “si” a dues de les preguntes, ja s’hi val a dir el que penso.

Si una cosa és veritat i a més a més és amable no cal que sigui necessari dir-ho per fer-ho i quedar bé. Estas molt guapa, m’ha agradat molt el teu últim llibre, estic molt contenta de tornar-te a veure.

Si és veritat i es necessari, encara que no sigui amable, cal dir-ho. Si no fos així, els periodistes no podríem dir gairebé mai res. Ni els pares corregir els fills ni els mestres educar els infants.

Si allò que sóc a punt de dir no és veritat però és amable i és necessari, ho dic. Són les meves mentides pietoses, aquelles que no fan mal a ningú i que en canvi fan sentit millor qui les rep. D’això hi ha qui n’hi diu hipocresia, però jo penso que de vegades més val pecar d’una certa hipocresia si l’alternativa és anar per la vida traient els colors a tothom. Si més no, et fa la vida més fàcil.

Què passa quan la resposta afirmativa només és aplicable a una de les preguntes?

Si allò que dius es veritat, però ni és amable ni cal, millor callar a no ser que en l’acte de parlar hi vagi implícita una voluntat de denúncia i que tinguis clar que tot i no ser estrictament necessari, el món serà un lloc millor si se sap.

Si allò que dius és amable, però fals i innecessari, segurament, no s’hi perd massa cosa.

No se m’acut quin podria ser el cas en què et veiessis obligat a dir una mentida que, a més a més, ni és amable ni necessària.

Per això em sorprèn tant sentir els polítics en campanya electoral: prometen coses que no podran complir sense que ningú els ho hagi demanat i amb el rerefons que, per fer-ho, apujaran els impostos. Mentida, per tant, desagradable i innecessària.

Però els seus redits els deu donar quan segueixen insistint.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s