Avui m’ha tornat a escriure, em diu.
I que et diu?, pregunto.
Avui em diu que maxalt.
Maxalt?, demano, i què vol dir?
Dir maxalt és com dir rizatriptán, vol dir el mateix.
Ah!
De fet, em diu que maxalt mal 10 mg liofilitzat oral… Què deu voler dir amb això d’oral?
Deu ser que es pren per la boca, ingerit.
No es pas cap porqueria, oi?
No ho crec pas, mai no t’escriu cap porqueria. Qui te l’ha ha donada, avui, la carta?
El metge, me l’ha duta mentre esmorzava. Però no l’he llegida fins que he tornat a ser aquí. No vull que els altres em vegin llegir; cada dia em costa més i vaig més a poc a poc.

Silenci. Dens.

Què penses?, pregunto.
En l’última vegada que m’havia escrit. Ara ja fa ben bé quinze dies. Em va dir que deprelio, te’n recordes?
Oi, i tant. Deprelio és molt bonic.
Deprelio 25 mg capsules dures. Amitriptilina, què alleuja la drepresió… però jo, de deprimida no n’estic pas.
Ara ja no, no des que t’escriu aquestes coses tan boniques.
Són les primeres cartes d’amor que he rebut a la meva vida. I això que ja vaig cap als noranta.
De novios, el teu home no te n’escrivia, de cartes d’amor?
No, no s’estilava, i a més per què m’havia d’escriure si quan festejàvem vivíem porta per porta i ens veiem cada dia?
Tens raó, és clar.

Silenci… i després:

La primera carta d’amor que em va escriure va ser fa just un any, dies després de marxar.
Ja me’n recordo.
Sí, em va dir que recugel i me la va deixar dins la capseta que em va dur l’infirmera amb unes gotes que m’havia de posar als ulls. Encara la guardo.
Que no les guardes totes?
Oi i tant, a la capseta groga que tinc a l’armari.
I encara no n’hi has respost cap?
No, no sé què dir-li, tret que l’enyoro. I no sé pas on escriure-li. Mai no em deixa una adreça.

Silenci.

Dubtosa.

Què et sembla que pot voler dir que fa quinze dies em digues 25 mg i ara només 10?
No ho sé, què vols que et digui… de vegades costa de treure l’entrellat del que volen dir els enamorats.
Pot voler dir que m’estima menys que fa dues setmanes?
No hi compto pas. Em deixes veure la carta?
És a la tauleta, agafa-la.
Mira, aquí et diu que els liofilitzats orals de maxalt són de color blanc, rodons i amb gust de menta. Com els caramels què t’agraden. Això encara no t’ho havia dit mai.

S’ho rumia.

Et sembla que la setmana vinent em dirà que redoxón? M’agraden més els caramels de taronja que no pas els de menta.
N’estic segura. I ara, a dormir. Bona nit.

Bona nit… torna’m la carta, la vull posar sota el coixí.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s