Fa poc vaig anar a Madrid a passar un parell de dies. Al final, per causes que no fan al cas, me n’hi vaig quedar quinze. Ja que la durada del meu viatge havia de ser curta i -a més- m’havia d’endur moltes coses, me’n vaig anar amb cotxe.

M’agrada conduir fins a Madrid. Tot i que de vegades se’m fa una mica llarg, és un viatge que he fet moltes vegades al llarg de la meva vida i que encara faig sovint: amb cotxes de vuitena mà que gastaven molt -fa trenta-cinc anys tots gastaven molt, però la gasolina anava barata- quan em vaig treure el carnet de conduir i, darrerament, amb un cotxe molt més còmode i què figura que gasta poc.

No és que conduir m’agradi; el que m’agrada es anar canviant de paisatges i ara, a la tardor, tinc el premi afegit dels diferents colors de les fulles dels arbres.

Els Monegros ja no són el què eren: amb el regadiu les coses han canviat i, any rere any, constato com el verd va guanyant terreny a aquella aridesa màgica -dura, ja ho sé, però estéticament tan diferent de la majoria de paratges de Catalunya- que a mi em semblava llunar.

I ara, entre l’autopista de pagament i l’autovia gratuïta, ja no et pots parar a dinar enlloc si no és que t’agradin especialment els entrepans retractilats de les estacions de servei. Quan tot era carretera, vaig descobrir un restaurantet, una mena de fonda, que havien oberts uns catalans passat Saragossa i que es deia “La quinta forca”. I no és què el menjar fos molt bo, però era calent i els cotxes que vaig acabar d’exhaurir no tenien ni calefacció.
Ara tot és més ràpid, fas més via i sortint aviat al matí arribo a dinar -tard- a casa dels meus pares.

El què em fa patir, però, no és la manca de delícies gastronòmiques de la ruta, sino una cosa molt diferent.

D’ençà que han canviat els parquímetres de la zona de casa dels meus pares, no sé si el canvi ha arribat ja a tots els barris, la cosa s’ha complicat i molt. D’entrada només t’hi pots estar una estona determinada -dues hores al pàrquing blau, quatre al verd- i quan se t’acaba el ticket has de moure el cotxe sí o sí i canviar-lo de zona perquè el parquímetre ja no t’accepta més diners.

Pagar, el fet de pagar, ja és prou complicat: primer has de triar entre zona verda o blava, després has de posar la matrícula del cotxe, després confirmar-la, després posar el temps que t’hi vols estar, després pitjar una altra tecla per indicar com vols fer el pagament i, finalment, pagar. Alguns parquímetres tenen poca llum al voltant i el llum de la pantalla és escàs o nul.

Però fins i tot quan tota la operació és “normal”, sovint et trobes que la màquina no t’accepta la tarja per errors de lectura. Au!, ves a buscar canvi i torna a fer tota l’operació i vigila que mentrestant no passi el revisor. El pitjor, però, és que un cop ho has fet tot i el parquímetre t’indica que t’està imprimint el ticket, això no sempre és cert: de vegades no hi ha paper. M’ha passat dos cops en dos llocs diferent, un per un import de dos euros i l’altre per vuit i escaig. I aquí sí que no hi pots fer res. El telèfon al qual la màquina diu que has de trucar si hi ha incidències no només no funciona sino que no existeix: el tecleges al teu mòbil -si és que el portes a sobre- i surt un to estrident i després es penja. L’opció d’esperar que passi el revisor, aquell que et posarà la multa sino tens ticket, tampoc no val; per la llei de Murphy, i si no per mala sort, quan l’has de menester mai no hi és. Afortunadament hi ha el pàrquing d’un hospital aprop de casa: caríssim, però efectiu per aquestes contingències.

El cas és que un cop he sobreviscut a totes les variants possibles en forma de relació dóna-màquina, si no parem compte a l’estat en què ha quedat el meu compte corrent, i quan ja em pensava que això ho tenía superat -no tornaré a casa dels meus pares en cotxe si no és què em toca la Grossa de Cap d’Any- arribo a casa i em trobo que al meu poble han instal·lat uns parquímetres idèntics als de Madrid!

I no només això: el primer dia que vaig haver de pagar mitja horeta d’estacionament, la màquina ja no funcionava. Però el revisor era a prop i em va dir que no hi patís, que n’estaven al cas i que anés tranquil·la a buscar el pa o el que fos.

De tota manera, ja pateixo. I he començat a tenir malsons. Em somio a mi mateixa modernitzada, a l’última moda de fet, amb tatuatges al coll, amb la bossa penjant-me de l’avantbraç i enfilada en unes sabates de taló, comprant-me un smartphone i baixant-me l’aplicació que et permet pagar el pàrquing sense acostar-te a la màquina. De moment sempre m’he despertat abans de signar un contracte de permanencia de per vida amb no sé quina companyia que té una oferta irresistible i què no sé jo si no és pitjor que una multa d’aparcament.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s