Aquest estiu una gata va decidir parir al patí de casa. Va tenir quatre cadells. Es va estar uns dies al racó més allunyat de la casa, a sota d’unes branques de l’esporga de l’hivern anterior, per amamantar la camada.

Nosaltres, aquesta gata, ja la coneixíem. Vam comprar la casa la primavera passada i mentre vam estar anant i venint per fer els arreglos pertinents, havíem vist la gata diverses vegades. Sovint ,al mateix patí de casa o sobre el mur, als llocs on hi toca el sol, escalfant-se els dies més frescos; altres vegades, al costat mateix de casa.

La parcel·la veïna és, ara com ara, un descampat de més de dos mil metres quadrats al mig del poble que s’usa com a pàrquing gratuït del restaurant que hi ha davant de casa, i està separada de casa nostra per un estret camí de servei. A la banda que toca casa nostra, hi ha els contenidors de la brossa, tres de reciclatge selectiu i tres de brossa de rebuig, a més d’un contenidor de runa -que s’ha retirat recentment- d’uns veïns què han fet obres per condicionar una casa vella.

Els contenidors sempre estan plens i sempre estan oberts: en un municipi petit la recollida no es fa a diari i la neteja només es fa quan toca que no sé quan és. Hi ha bosses obertes que atrauen mosques, gats i gossos salvatges i que, a més a més, fan pudor.

Per la seva banda, el restaurant, una casa de menjars que han fet rutllar diferents generacions d’una mateixa família de bona gent, el porta ara una senyora amant dels gats del carrer. Exagerada en la seva amabilitat i també en les quantitats de menjar que posa a cada comensal, cada dia genera moltes sobres que usa per alimentar els gats. No és estrany, doncs, que cap a les quatre de la tarda, es congreguin al costat dels contenidors una vintena de felins de totes mides i colors i emparentats tots entre ells per alimentar-se de les restes del menú del dia, com es pot veure en la fotografía que il·lustra aquest article.

A banda de les olors que això genera, de les deixalles que acaben escampades per tot arreu -ni els gats se les poden acabar- i de les mosques que convoca, què s’han de sumar a les dels contenidors, no hi tinc res a dir. M’agradaria que es trobés una solució més higiènica -no sé quina- que m’estalvies la incomoditat de les pudors, les mosques, la brutícia i les rates, però només em puc queixar en veu baixa perquè, ben mirat, jo he fet una cosa similar.

La gata que va parir a casa va marxar al cap d’uns quants dies seguida, pensàvem, de la seva canalla. Els veiem triscar per la parcela del costat, feixuga la gata, curiosos els gatets.

Al cap d’un parell de dies de l’èxode felí, però, un matí que estava estenent la roba vaig sentir un miolar molt fluix, molt prim. Després de fer una ronda pel patí i de mirar -pensava- a tot arreu sense haver trobat l’origen del lament, vaig tornar-lo a sentir, més fluix encara. Venia dels graons, no hi havia dubte. Em vaig ajupir i hi vaig veure una taca gris mat amb uns ullets sense massa expressió que em miraven. Quan vaig intentar ficar la mà entre els graons per treure el propietari d’aquell esguard tan trist, el gatet es va encongir encara més, i em va ensenyar les urpes. Li vaig anar a buscar llet, la hi vaig posar en un recipient de poca fondària i l’hi vaig deixar a l’abast, a sota mateix dels graons on s’havia refugiat.

Res.

Durant molta estona, el gatet no va fer res. No s’hi va apropar.

Vaig pujar a casa i al cap d’una hora vaig tornar a baixar a recollir la roba. Feia sol i a l’estiu s’asseca molt de pressa. El gatet havia begut una mica de llet i havia gosat sortir del cau, però en veure’m s’hi va tornar a amagar.

Quan va tornar el meu marit amb els gossos li vaig dir que teníem un okupa a casa. Petit, però okupa al cap i a la fi. Vam pensar que segurament era el més feble de la camada i que no havia pogut seguir la mare i els germans quan van marxar. Vam decidir alimentar-lo uns dies perquè es poses fort i anés a trobar-los. En cap moment no ens vam plantejar quedar-nos-el: nosaltres tenim dos gossos, de bona pasta, és cert, però dos gossos què, segurament, no deurien pas voler compartir la seva vida amb un cadell de gat. I ni al meu home ni a mi ens feia cap gràcia ni augmentar la familia ni molt menys fer-ho amb un felí, una especie amb la que mai no havíem tingut tractes.

De tota manera el meu home va anar a veure al veterinari per preguntar-li què havíem de donar-li de menjar al gat: la nostra experiència pel que fa al món animal es redueix als gossos.

El veterinari li va donar les explicacions pertinents, què no incloïen ni restes de macarrons amb beixamel, ni trossos de carn adherits a ossos diversos, i el va advertir que aquests gats de carrer, producte de l’endogàmia més ferotge i mancats de cures mèdiques, no duren gaire. És més, li va dir, si un s’ha quedat enrere és perquè no té prou força per seguir als altres: deu estar malalt.

I què hem de fer?, va preguntar el meu home.

El gatet va anar menjant, va anar creixent, el pel se li va posar d’un negre lluent i aquells ullets tan tristos i com entelats es van revelar com a dos fars d’un verd molt intens. La seva relació amb els gossos era complexa: si es comportava amb discreció, l’ignoraven; si s’ensenyava massa, els gossos bordaven i ell acabava enfilant-se a algun arbre del qual l’havíem de rescatar. Però mai no li van fer mal.

I és van acabar les vacances i vam tornar a la casa on vivim habitualment.

No podíem pas deixar el gat -que fins i tot ja tenia nom- sol. L’havíem acostumat a viure en familia. Així que li vam comprar un estri perquè pugues viatjar i el vam portar cap a aquí. No va tenir cap problema amb el canvi de casa i es va acostumar de seguida a les noves rutines. Va trobar els seus llocs -el què més li agrada és la meva cadira de braços- el vam presentar als amics i el vam dur a desparasitar, primer, i després a vacunar. Ens vam oblidar d’allò que podia no durar gaire. De fet, el gat estava actiu i feliç.

Fins que un matí ens vam llevar i el gat semblava un jersei. Estava desmanegat, no havia menjat ni begut durant la nit i no responia a cap estímul. Era un diumenge al matí. El vam portar d’urgències. No tenia febre però tenia un gangli inflamat. Antibiòtic i a casa. Està vacunat?, ens va preguntar el veterinari de guardia. Sí, li vam dir, ja porta la primera dosi, li falta la revacuna. Però cap dels seus avantpassats ho està, vam afegir. Per la cara què va fer el veterinari vam veure que no anàvem bé. És un gat de carrer que va preferir viure amb nosaltres, vam aclarir.

I ens va dir allò que ja sabíem però que havíem oblidat: què qualsevol cosa el podia matar, què aquests gats no acostumen a tenir les defenses gaire bé, què calia esperar a veure com responia.

L’endemà estava a 40,6 de febre. El vam ingressar. La primera analítica va revelar que tenia 0 -sí, zero- glòbuls blancs. Simultàniament es va iniciar un tractament, se li va posar suero i es va començar a practicar una bateria de proves que inclou exàmens de PCR (reacció en cadena de la Polimerasa) què busquen el codi genètic del virus a les cèl·lules defensives del gat.

Encara no hi havia diagnosi. El pronòstic era reservat.

Després de cinc dies d’hospitalització, el Kitten va tornar a casa aparentment refet -amb 10.500 leucòcits- però sense els resultats de les proves.

Només s’havia descartat que tingués leucemia felina present; encara no sabíem si la tenía a les cel·lules. Després, amb els resultats de PCR negatius, es va descartar que en fos portador. El virus de la leucemia felina origina una greu depressió del sistema immunitari. El retard en el creixement i el càncer són només dues de les moltes alteracions que causa aquest virus incurable i mortal. La vacunació pot prevenir la infecció persistent i la malaltia.

Encara quedava, però, descartar la Peritonitis Infecciosa Felina (Coronavirus), més greu encara, sense cap tractament conegut, amb una mortaldat del 100% i, afortunadament, segons ens va tranquilizar el veterinari, altament improbable.

El Kitten seguia, doncs, tancat a casa, sense poder sortir al jardí a jugar amb el gat dels veins de qui s’havia fet amic i què, cada dia, el venia a buscar. Feia molta pena veure’ls mirar-se a través de la porta de vidre, gratant, cada un pel seu costat, perquè els obríssim.

Fa un parell de dies, mentre el gat em remenava la terra d’una de les meves plantes d’interior què, per culpa seva ha conegut dies millors, va arribar la trucada que esperàvem. Els resultats eren negatius.

Què ha tingut, doncs, o què té? Sembla que “només” una panleucopènia felina què no va presentar part de la simptomatologia habitual: vòmits i diarrees. Una panleucopènia és una malaltia, també molt contagiosa, que pot ser mortal, provocada per un parvovirus molt resistent a l’entorn. Els gats joves sense vacunar són els més propensos a patir-la. Una de les conseqüències és, precisament, una baixada de leucòcits, de la qual el Kitten encara s’està recuperant amb un tractament de cortisona. Quan l’acabi, el tractament, haurem de fer-li fer un hemograma per saber si els glòbuls blancs segueixen bé i si podem donar l’episodi per tancat.

Ara el Kitten torna a jugar amb el Simón, i m’agrada sentir-lo gratar la funda del sofà que ens està fent malbé, no perquè jo sigui masoquista, que no ho soc, sino perquè vol dir que segueix viu i amb ganes d’enredar. Aquest any no he posat pessebre, tinc por que el Kitten me’l destrossi en les seves anades i vingudes, i hem hagut de canviar determinats hàbits per evitar que ell es faci mal o acabi amb les nostres pertinences. També hem hagut d’escurçar la llista de regals de Nadal: part del pressupost se l’ha endut la malaltia del Kitten.

Nosaltres no volíem un gat. Ens el vam trobar posat i no vam saber dir que no ja què la nostra negativa era equivalent a condemnar-lo a mort. M’agradaria pensar, però, que el Kitten serà l’únic felí de la meva vida: tot i que aquest exemplar en concret em fa tendresa -l’hem vist néixer, l’hi hem salvat la vida dues vegades, viu a casa, és molt simpàtic i juganer- jo sóc de gossos. No m’agrada el desordre a casa, no m’agrada portar els braços i les mans plenes d’esgarrapades i no m’agrada que em xumi els canells com si jo fos sa mare; de fet em posa molt nerviosa però de tant en tant li ho deixo fer.

I també em fa patir la carona de resignació de la nostra gossa quan el gat se li tira a la cua per mossegar-li i ella em mira per demanar-me ajut. O el fet que el nostre gos s’estimi més sortir a jardí i estar-s’hi sol enlloc de suportar les esgarrapades -sense cap mala intenció, n’estic segura- del gat quan vol jugar amb ell. I és que els nostres gossos ja tenen una edat i, per tant, un estatus i se’ls ha de respectar el descans!

Però, si ens en trobem un altre en les mateixes circumstàncies també ens l’haurem de quedar, què si no? I jo pararé boja. I és per això que no acabo de donar-li voltes a com resoldre una situació, a priori, difícil de resoldre.

Parlant només dels gats de Llers, el què espero arribi a ser el meu poble d’adopció, i sense voler generalitzar, sé que la mestressa del restaurant   seguirà alimentant els gats de carrer. I no dic que no ho hagi de fer. Les gates seguiran parint. Ningú no les haurà vacunat. I les infeccions proliferaran i passaran de generació en generació. I em pregunto: què és millor, una campanya d’esterilització o una de vacunació? Jo no ho sé, intueixo que les dues combinades serien la millor solució.

Jo només sé que el Kitten ja està vacunat i que quan li toqui, l’esterilitzarem. Tindrà, ja té, les mateixes cures i les mateixes dosis de mimos que tenen els nostres gossos. No sabem fer-ho d’una altra manera. Això ens suposa disgustos -hem passat dies de molta angoixa i encara no podem estar tranquils del tot- i, també, un cost econòmic considerable. Però ens agrada pensar que som persones responsables dels nostres actes. Fins i tot dels què no triem i ens venen imposats.

És molt demanar que a qui li toqui -i crec que això depèn de les administracions municipals- que es faci responsable dels gats que no han tingut la sort del Kitten? L’ajuntament, el mateix departament de Salut, no tenen res a dir, res a fer davant d’aquesta situació que, imagino, es repeteix a molts pobles? M’agradaria pensar que sí.

No vull acabar sense agrair als veterinaris que han tractat al Kitten, i què habitualment s’ocupen dels nostres gossos, la seva gran professionalitat i la generositat, l’entrega i la tendresa que demostren envers els seus pacients, així com la paciència que tenen amb nosaltres en explicar-nos cada uns dels termes complicadíssims que es fan servir en la seva especialitat les vegades que calguin. I que també ens ajuden a passar les pors i les incertesses. Gràcies, doncs, al Dr. Jordi Lou i a la Lilian i, també, a tot l’equip del Hospital Veterinari Molins, i molt especialment al Dr. Miquel Laporta, sempre tan accessibles, sempre tan aclaridors. Gràcies a tots ells, al Kitten encara li queden cinc vides.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s