Hi ha mentides de tota mena. Les piadoses, que guapa estàs; les que et permeten escaquejar-te d’alguna cosa, m’encantaria però tinc molt mal de cap; les que diuen els nens -i algunes persones adultes- no he estat jo; les polítiques, prometo que; les amables, t’he trobat molt a faltar; les d’enllestir una conversa que no vols tenir, com estàs? molt bé, gràcies, i tu?; les avorrides de tan usades, perdona que arribi tard, el trànsit…; les que et poden marcar tota una vida, sí, vull; les imaginatives, no ho he fet perquè quan m’hi posava ha baixat una mena d’ET de no sé on que m’ha dit que…; les que no es creu ningú, doncs a mi el George Cloony no m’agrada; les que ens diem a nosaltres mateixos, demà mateix començo el regim, m’apunto al gimnàs; les dels estudiants, si jo estudiar estudio però és que no ho entenc; les que et permeten guanyar-hi alguna cosa, el meu nivell d’anglès és el d’una persona nativa; les que li diem al nostre ordinador vell, si no t’espatlles avui demà mateix et compro una memòria nova; les que diem per treure’ns anys, donc jo això que dius no tinc edat de recordar-ho, o bé, operar-me jo d’estètica? si encara no ho necessito; etc., etc. etc.

Suposo que d’aquestes que he enumerat, al llarg de la vida n’he dit moltes.

El que no recordo és haver dit mai una mentida tan absurda com la que vaig sentir fa uns dies tot prenent un cafè en un bar.

A la taula del costat hi havia quatre noies de poc més de vint anys. Una d’elles duia alguna cosa semblant al que s’anomena “metxes californianes”, o sigui, que fins a mitja llargada portava els cabells castanys foscos i d’allà cap avall rossos. Una de les seves companyes de feina -això eren aquelles quatre noies segons vaig saber per les seves converses- li va preguntar a la noia que ens ocupa si les metxes se les havia fet en una perruqueria del barri. Ella li va contestar que no, que se les havia fet a casa. Jo la tenia de cara i vaig pensar que si allò que duia li haguessin fet en una perruqueria n’hi havia prou per denunciar-los per manca de professionalitat i em vaig creure, doncs, que s’ho hagués fet ella mateixa.

El castany era opac sense cap lluentor ni gràcia. El ros, compacte, era de tiny barat i reincident: semblava un fregall d’aquells d’abans que quan deixaven de ser grocs del tot passaven a ser de color de gos quan fuig. Després de sotmetre la seva cabellera a tants tinys seguits, l’única opció que li quedava a la seva propietària era tallar-se-la per sanejar-la; ja no s’hi valia a posar-se una d’aquelles mascaretes que prometen que et deixaran els cabells com nous: havia fet tard.

Per això em va xocar tant que afegís: de fet és molt fàcil, donat que jo soc rossa natural, l’únic que he de fer és tenyir-me la part de les arrels i fins a mitja llargària de fosc i el que no em tenyeixo fa l’efecte de les metxes.

Fa dies que penso en aquella noia perquè no puc explicar-me per què va dir una mentida tan flagrant i tan absurda. Què es pensava que hi guanyava assegurant que ella és rossa natural quan es veu d’una hora lluny que no és veritat?

El mite de que les rosses lliguen més o són més sexis, crec que fa anys que el tenim superat. Com també espero quer se superi algun dia el mite de que les rosses són tontes.

Però si una noia, postadolescent ja, te la necessitat de dir una mentida tan absurda -i que és tan evident que és mentida- potser ha arribat l’hora que ens replantegem amb quins valors hem educat els nostres fills.

O potser només es tracta d’un problema de mentides compulsives en una societat en què res no és el que sembla.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s