Fa massa temps que no em poso a l’ordinador per escriure cap entrada a aquest blog. I no és pas que no passin coses, de coses en passen cada dia i moltes. El problema és que em pregunto a qui pot interessar una opinió més, una consideració més, un punt de vista més. O, potser, senzillament, és que m’he tornat mandrosa i que això del poc interés que pugui despertar qualsevol cosa que escrigui és només una excusa per no haver-ho de fer.

Crec que estem saturats d’informació, això segurament ja ho he dit alguna altra vegada. A mi, personalment, em cansa la necessitat d’estar tot el dia pendent de tot el què passa i de passar-me la resta del temps elaborant teories al respecte per poder-les compartir amb familiars, amics, coneguts o, fins i tot, a la perruqueria.

A més, trobo que ens falta sentit de l’humor. De qualsevol bajanada en fem un món. Ara mateix penso en el vídeo que Dani Alves va penjar a les xarxes socials fent-se passar per la seva parella mirant d’animar-lo després que el Barça quedés eliminat de la Champions. A mi aquest video ni m’agrada ni em disgusta però agraeixo que Alves li hagi donat un toc d’humor a una situació que a molta gent li ha suposat un disgust.

Disgustar-se perquè el teu equip perd un partit de futbol o passa una mala temporada és comprensible -des del meu punt de vista- només fins a un cert punt: entenc que a tothom li agradi guanyar però no entenc que no entenguin que no es pot guanyar sempre i que d’una derrota en facin un món.

Alves, pel que sé, és un professional compromès amb el seu club i amb els seguidors dels colors que defensa. Cal que ens hi enfadem tant només perquè mira de desdramatitzar una situació que no va més enllà del terreny purament esportiu? No tenim motius més que sobrats per enfadar-nos per coses molt més serioses? I, en qualsevol cas, no podem aprendre a riure’ns una mica de nosaltres mateixos?

Els catalans no expressem massa les nostres alegries, tret de quan guanya el nostre equip, i tot i així ho fem patint pel proper partit. No cantem, no seguim el ritme de la música, riem fluixet per por que ens acusin de presumir de la nostra felicitat. Els brasilers, amb tot el que han de suportar, sembla que tinguin més alegria que nosaltres, una altre manera d’expressar el seu sentit vital. Ballen, canten, segueixen el ritme, qualsevol ritme, transmeten alegria. És això el que ens molesta? Si no fos per Custo i Desigual, nosaltres seguiríem instal·lats en els colors discrets -molts encara hi estem- el Brasil és una explosió de color. El sentit de l’humor no s’ha fet un lloc ni entre les decoracions domèstiques, encara tan monocromàtiques i tan serioses, ni entre els tons dels cotxes -tots blancs que són més barats i així les ciutats i carreteres semblen plenes d’ambulàncies- ni en les nostres maneres de ser. El sarcasme, la ironia, tenen poc lloc a les nostres vides, tan catalanes, tan mesurades, tan correctes, i quan expliquem un acudit acostuma a ser barroer o infantil.

Potser hauríem d’aprendre algunes coses dels Dani Alves de la vida: no dic que calgui imitar la seva manera de vestir-se -tot i que, per què no?- ni de treure ferro de les situacions adverses, però una mica de contagi no ens aniria gens malament. I si més no, riuríem més.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s