Fa unes setmanes vaig llegir Lo que no quise decir de l’escriptor hongarès Sándor Márai, un llibre meravellós que mai no hagués hagut de llegir. El mateix títol ja ho diu tot, però és que, a més a més, Márai va deixar escrit al seu diari l’any 1949 que “no deixaré que els dos primers capítols de Confessions d’un burgès III arribin al públic estranger. No vull que llegeixin aquesta trista confessió, aquesta acusació entre hongaresos. En hongarès pels hongaresos, sí… però que els estrangers no ho sàpiguen”.

Abans que res he d’aclarir que els dos grans llibres autobiogràfics, a banda dels Dietaris 1984-1989, Confessions d’un burgès i Terra, terra! encara no han estat traduïts al català com, de moment, tampoc no ho ha estat El que no vaig voler dir, el llibre que s’acaba de publicar i que recull aquests dos capítols que Márai va incloure a la tercera part de les Confessions que en algunes llengües es va publicar com a Terra, terra! i que no volia donar a conèixer fora d’Hongria. No obstant, i tot i caure, per tant, en un error que cap lingüista no em permetria, jo seguiré citant les esmentades obres pels seus títols en català avançant-me, només, al que, de ben segur, qualsevol dia, serà una realitat.

Dic que mai no hagués hagut de llegir El que no vaig voler dir perquè Márai, un intelectual que mereix no només tota la meva admiració sinó també tot el meu respecte, no volia que jo l’hagués llegit. Per això va demanar explicitament que no es traduïssin aquests dos capítols: els draps bruts es renten a casa. Però vint-i-set anys després de la seva mort, del seu suïcidi, de fet, la temptació de publicar-los ha pogut més que el respecte degut a la voluntat d’una persona que ja no és aquí per defensar els seus interessos.

Márai, naturalment, no va poder imaginar a mitjan segle XX que la perversitat humana inventaria el Google Translate, una eina que si bé et permet acostar-te a un text d’una llengua desconeguda per tu, en canvi t’allunya molt de qualsevol subtilesa quan no directament prostitueix el significat inicial.

La gran pregunta que em faig és: si Márai hagués pogut preveure la globalització i les noves tecnologies que permeten accedir a gairebé qualsevol cosa, hagués mantingut aquests dos capítols en les seves memòries o els hagués eliminat per por que caiguessin en les mans equivocades?

Per molt que els seus editors al·leguin -i hi estic totalment d’acord- que aquests textos fins ara inédits “constitueixen una part crucial de l’autobiografia de Márai” i, afegeixo jo, de la historia centroeuropea, ja que recullen els fets que van entre el 12 de març de 1938, quan l’Alemanya nazi es va annexionar Austria, i el 31 d’agost de 1948 quan Márai i la seva familia abandonen una Hongria convertida ja en satèl·lit de la Unió Soviètica, segueixo pensant que la mateixa informació -segur que no tan ben elaborada- l’hagués pogut trobar en altres fonts.

Per què, doncs, he llegit aquest llibre que no hagués hagut de llegir? Primer de tot perquè em declaro fan total i absoluta d’aquest autor i puc dir que no només he llegit tot el que ha escrit (sempre en hongarès) que ha estat traduït, sinó que gairebé m’ho he estudiat com si me n’hagués d’examinar. La capacitat d’exposició i anàlisi de Márai va més enllà del que mai havia trobat i ha despertat en mi un gran desig d’aprofundir en la historia de la primera meitat del segle XX del nostre continent, com cap dels meus professors d’història van aconseguir.

A més, he aprés de Márai obvietats tals com que “la meva llengua és la meva única pàtria” (Terra, terra!), però també a endinsar-me en un text sense el prejudici que va crear-me, d’entrada, el pervertit concepte de burgesia en les seves Confessions.

Res del que pugui sostenir, però, m’exonera del fet d’haver remenat entre els seus papers secrets i haver-me’n apropiat d’un grapat. Res no em justifica.

El que més greu em sap, però, es no haver-me’n adonat fins que no m’ho va fer notar el meu marit, una persona d’una gran sesibilitat, un cop vaig haver acabat de llegir el llibre. D’haver-me’n adonat abans, hagués renunciat al que ja sabia d’entrada que seria un plaer o hagués fet igualment el joc a la cobdícia dels editors tot i trair qui tantes hores de bona companyia m’ha ofert?

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s