A vuit dies de la Diada em fa la sensació -i adverteixo que aquest post està basat només en sensacions- que els catalans tenim la il·lusió a mig pal i menys ganes de mobilitzar-nos per aconseguir els nostres objectius que altres anys. Jo ho atribueixo al cansament propi dels cicles llargs i també al de les curses d’obstacles.

Tot i que, segons l’eslògan de la Diada 2016, ara som “A punt”, a mi em sembla que molts catalans triaran platja el diumenge que ve. Si ja és mala sort que la Diada del 23 d’abril caigui en festiu, encara ho és més que hi coincideixi la de l’11 de setembre. Per ser a punt a les 17.40 t’hi has de posar molt abans, ben d’hora ben d’hora, que diu el Pep, i acabes perdent tot el dia, l’últim potser, de platja d’aquest any.

Aquests últims anys s’ha fet palès que molts catalans estàvem disposats a renunciar a l’última oportunitat per allargar el bronzejat en benefici del país, tot i que, després, aquesta renúncia no es reflectís en les minces dades de participació que ens oferien alguns mitjans de comunicació. Ens feien sentir com si enlloc de militar activament durant tot el dia, amb el cansament que això comporta, alguns ens haguéssim escapolit i ens n’haguéssim anat a la platja -esdevinguda paradisíaca pel fet que tots els altres catalans s’estaven preparant per demostrar al món que, si el Barça és més que un club, Catalunya és més que una CCAA- enlloc d’estar complint amb la nostra obligació de persones compromeses amb el procés cap a la independència.

Havent fet la Via Catalana de punta a punta del país, era molt difícil trobar una fórmula que superés aquesta iniciativa meravellosa i creativa, si bé no original -agafar-se de les mans per fer una cadena humana no és novetat mundial, tot i que aquesta va superar la extensió de qualsevol altra bastida abans. Després d’haver fet la Via, per a la qual el meu home i jo ens vam canviar les vacances per tal de contribuir a omplir l’últim tram abans d’arribar a França que semblava,a finals d’agost, un dels més fluixos, juntament amb alguns de les Terres de l’Ebre, les diferents propostes d’aquests últims anys m’han semblat menys reeixides. Ni la V que vam formar a la Gran Via i la Diagonal de Barcelona el 2014 ni els més de cinc quilòmetres que vam omplir a la Meridiana el 2015 m’han emocionat de la manera com ho va fer la Via Catalana del 2013. Potser només m’ha passat a mi.

La Diada d’enguany, hagués pogut tornar a ser molt simbòlica, crec, si en lloc de citar-nos a cinc llocs del país – Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona- ens haguessin demanat de concentrar-nos a set punts: un per cada vegueria. I no només pel simbolisme que suposa allunyar-se de les demarcacions provincials espanyoles i començar a usar les nostres pròpies organitzacions territorials, sino perquè una vegada més, em sembla que hi ha una part dels ciutadans de Catalunya, castigats a fer desplaçaments molt més llargs que altres o condemnats a quedar-se a casa i viure la Diada davant el televisor. Aclareixo que no és el meu cas, a mi m’ho han posat fàcil, però vull trencar una llança a favor de la gent dels Pirineus i de les Terres de l’Ebre que per la seva llunyania -i sovint no només en quilòmetres sinó en infraestructures que els apropin als centres de preses de decisions- han tornat a quedar en clar desavantatge respecte de la resta fins i tot per una cosa tan simbólica i -per tant- tan important, i més en moments com aquest, com fer sentir la seva veu en mig del clam de catalanitat.

De tota manera m’estic avançant al que pot passar d’aquí a una setmana i això ja no és opinar en base a sensacions sinó fins i tot voler fer creure que tens una bola màgica que prediu el futur: no la tinc. El que sí tinc, però, són dos ulls a la cara i dues orelles, una a casa banda, que em permeten veure i sentir el que passa al meu voltant. I el que de moment sento és que hi ha poques ganes de desplaçar-se diumenge vinent. Un dels arguments que he sentit és que després d’una setmana sense partits de Lliga per l’aturada de les seleccions, tampoc podrem veure el futbol la setmana vinent. I això que el Barça juga dissabte a les 20.30 contra l’Alavés!

És trist que quan més aprop semblem estar de la independència, menys engrescats sembla que estem. D’acord, ni el Jordi Cuixart ni el Jordi Sánchez són la Muriel Casals ni la Carme Forcadell i no se’ls pot demanar per tant que tinguin la capacitat d’encomanar-nos l’entusiasme que tenien elles: aquest do de l’empatia ve de fabrica o no ve i no es pot improvisar ni impostar. D’acord, les lluites internes de l’ANC han tingut més protagonisme que la campanya per la participació a la Diada. D’acord, la gent estem cansats i ens cal un plus de vitamines per tirar endavant amb il·lusió. I no sé si l’anunciada presència a la concentració de Barcelona de l’ex president Artur Mas serà un al·licient suficient per descongestionar les platges.

I mentrestant jo em pregunto: cal que fins i tot les estelades estiguin a mig pal? Ja sé que la resposta és que donat que no poden estar a llocs oficials, es pengen a qualsevol màstil disponible, sovint en fanals d’enllumenat públic i que l’escala arriba només on arriba. Però la imatge d’una bandera a mig pal, al menys a mi, em fa pensar que estem tocant a morts!

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s