Aquest setembre -uff! ja fa un mes- com cada any des de en fa uns quants, vaig anar a Perpinyà a veure unes quantes de les exposicions que oferia el prestigiós 28è Festival Internacional de Fotoperiodisme Visa pour l’Image. Intentar veure-les totes en un únic dia és absurd: el dolor, la culpabilitat, la vergonya aliena i la pròpia te’ls han de servir en petites dosis; massa imatges colpidores a l’hora acaben per anestesiar els teus sentiments.

Abans d’anar-hi, havia vist ja força fotografies de Yannis Behrakis per a l’agencia Reuters, una de les quals es va fer servir per a la portada de la guia informativa i pels posters i cartells d’aquesta edició de 2016; imatges sense cap arma, sense ni una gota de sang, que ho diuen tot però, de la més greu de les miseria humanes. Behrakis es va fer un lloc a les nostres vides quan va fotografiar les corrues de refugiats, desplaçats i immigrants durant les dues guerres del Golf i, sobretot, durant les guerres balcàniques -que sembla que, per ser al bell mig d’Europa, ens tocaven de més a prop-, tot i que ja fa vint-i-cinc anys que recorre el món retratant persones que han de marxar de casa a l’Àfrica i a l’Orient Mitjà.

Aquests últims últims mesos, però, Behrakis no ha hagut d’anar gaire lluny perquè la gent que fuig de Síria, però també de l’Irak, Afganistan, i altres llocs a través de la ruta del Mediterrani oriental, arriben a casa seva, a Grècia, un país de la Unió Europea que, pel que fa al tracte a aquestes persones que es juguen la vida per viure un dia més, sembla més un infern que no pas un lloc civilitzat.

La culpa, segurament, no és de les autoritats ni, molt menys encara, de la població gregues, que prou feina tenen a tirar endavant com poden, sinó de les autoritats que s’omplen la boca de dir que som europeus, de les institucions amb seu a Brussel·les o Luxemburg i també de les que estan a Nova York i altres llocs igual de guais.

En aquest sentit, aprofito per felicitar l’Òscar Camps, el responsable de Proactiva Open Arms, no tant per ser el Català de l’Any com pels valors -solidaritat, valentia, empatia, convenciment, decència- que l’han portat a ser-ho i m’afegeixo a totes les seves reivindicacions hagin estat fetes amb més o menys “diplomàcia” segons els casos. Com es pot acusar algú que es juga la vida per salvar altres vides -vides de persones desconegudes- de dir les coses tal com ragen i de no mesurar les paraules?

Potser us pregunteu per què escric ara de coses que ja han passat i que per tant no són d’actualitat. Una de les respostes és que afortunadament, el que jo faig ja no ha d’estar sotmès a l’actualitat i que per tant em puc permetre el luxe d’escriure del que vulgui quan ja ho tinc pait i pensat. Una altra és que vaig anar a Perpinyà a veure algunes de les diferents exposicions -totes elles d’un gran nivell i, com sempre, molt ben presentades- el 10 de setembre, el dia abans que les sales tanquessin les portes al públic i la gran cita del millor fotoperiodisme es dediqués només a les escoles durant cinc dies més i que, per tant, per fer un tema d’actualitat, ja anava tard aleshores. Hi ha, també, altres respostes possibles, però que no fan al cas.

El cas és que ahir vaig dinar amb una amiga -periodista i filòloga que fa de mestra- que mai no parla només per no callar. És una d’aquelles persones que es pensa bé les coses abans de dir-les i que, per tant, ofereix sempre opinions, sinó concordants amb les teves, al menys, raonades i molt ben estructurades. I en el cas que ens ocupa va dir una cosa amb la qual no puc estar més d’acord i que és, de fet, el moll de l’os d’aquesta reflexió.

Amb la meva amiga, que també va anar a Perpinyà i que també va veure unes quantes de les exposicions, comentàvem el projecte -que jo qualifico de magnífic- per construir el Centre Internacional de Fotoperiodisme al Couvent des Minimes, un dels marcs -el més gran- del Festival Internacional. Aquest Centre té la voluntat d’obrir al públic tot l’any amb “l’objectiu – en paraules del President de l’Associació Visa pour l’Image-Perpignan- de recollir i conservar el treball dels fotoperiodistes, testimoni de la nostra Història”.

En aquest sentit, ella es preguntava, i jo també ho faig, on anaven a parar fins ara les enormes ampliacions de les fotografies que s’exposen un cop acabat el termini d’exposició. Suposem que a partir d’ara aniran, sinó totes al menys una selecció, a aquest Centre quan estigui en funcionament de manera que al llarg de tot l’any es pugui gaudir d’un tast en format gran -que impressiona més- de totes les exposicions. I aleshores la meva amiga va dir que si fos per ella les faria penjar als despatxos i als passadissos on es troba el poder.

Em sembla una gran proposta que els “poderosos” esmorzin, dinin i sopin amb les imatges que els fotoperiodistes recullen per tal de denunciar i sensibilitzar-nos sobre les diferents tragédies que suporten molts éssers humans, moltes persones, molts homes i moltes dones, molts nens i moltes nenes, molts ancians i moltes ancianes, molts malalts i moltes malaltes, tots i cada un d’ells. Que prenguin les decisions que han de prendre tenint a prop aquestes imatges de la vergonya.

No és el mateix saber que hi ha gent que fuig de casa seva, que deixa enrere les seves pertinences, el seu barri, la seva familia, els seus amics, mirant de salvar la vida o intentar construir-ne una que sigui una mica millor, que veure cada dia quan arribes a la feina la mirada perduda d’un nen, l’angoixa d’un home, el patiment d’una mare que, per molt que els desconeguis, tenen nom i cognom.

La meva amiga té -com sovint passa- tota la raó. Aquestes imatges colpidores que reflecteixen situacions brutals haurien d’estar penjades a les parets de la Comissió Europea, del Parlament Europeu, de la seu de l’ONU, del Congres de Diputats, del Parlament de Catalunya, dels ajuntaments i consells comarcals i associacions de municipis i institucions regionals. Haurien d’estar penjades als passadissos del poder per recordar a les persones que l’ostenten que la seva única obligació és usar el poder que tenen en favor de qui no en té gens.

Carmen Amorós Valldaura

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s