I ja se sap que Nadal, avui dia, no vol dir exactament pau, concòrdia, cada ovella al seu corral, escudella i carn d’olla i canelons per aprofitar el que sobri l’endemà, boles lluentes i bons desitjos, un parell de barres de torrons, taronges -la meva avia sempre posava una fruitera amb moltes taronges, la mare també ho fa i, evidentment, a casa meva també hi ha un bol amb taronges per Nadal- l’expectativa d’obrir un o dos regals -una cosa útil que et feia falta i una cosa menys útil però que et feia il·lusió- i fred, molt de fred amb algun panelló inclòs. Nadal, avui dia, és sinònim de consumisme esbojarrat.
Després del Black Friday, el Ciber Monday, la White o Shopping Night i els clics per omplir carros virtuals, amb la paga doble -o tirant de targeta de crèdit- Nadal és l’excusa perfecte per comprar de tot: coses útils i inútils, necessàries o balderes, repetides o inèdites, en format real o virtual, experiències gastronòmiques, culturals, d’aventura, coleccionisme de records, estris electrònics que abans d’estrenar-se ja són obsolets però sempre, sempre, massa embolicats!
Hi ha gent que col·lecciona papers de regal i que en retalla bocins per a posar en àlbums. Res a dir, cadascú es fa passar les angoixes com pot. Però l’excés de packaging és un problema pel planeta, pel medi ambient, per la nostra qualitat de vida i pels pobres escombriaires -crec que ara se’ls diu gestors de residus- que els dies després de cada una de les festes, Tió, Pare Noel, Nadal, Cap d’Any, Reis i alguna altra que també cau, no paren. Per molt que multipliquin els vehicles i el personal, els Ajuntaments trigaran més que nosaltres a oblidar la il·lusió de desfer el llaç en recollir tot el sobrant.
El meu marit pren un medicament que va en un blister individual. Aquest blister va dins d’un sobre plastificat hermètic, tres sobres d’aquests van en una capseta de color blau i dues d’aquestes capsetes van ficades dins d’una capsa de cartró impresa en quatricomia. El medicament és molt car, però què és el que l’encareix: el producte en si o cada un dels embolcalls i de les persones que l’han de manipular? O és al revés: va així d’empaquetat per justificar-ne el preu?
Jo utilitzo una crema hidratant que, abans d’obrir-ne la capsa, sembla que hagi de durar tres anys. Un cop oberta t’adones que més de la meitat de l’espai l’ocupa un entramat de cartrons -no sé si reciclats o reciclables perquè estan plastificats- que deixen lloc a un pot de vidre força petit però molt gruixut i amb una base molt alta. Traduït, això vol dir que tinc crema per a tres mesos a tot estirar, i això que jo l’estiro perquè no m’agrada la sensació d’anar empastifada.
Els ginys electrònics, un cop desembolicats -i no és fàcil, sovint acabes necessitant tisores i molta habilitat- no són res. Coses molt petites amb packagings enormes perquè semblin qui sap què.
Un jersei, ara, s’embolica primer amb paper fi, després es posa dins una caixa que es torna a embolicar amb paper de regal. Se li afegeix un llaç i, habitualment, enganxant les cintes que pengen una etiqueta de la botiga. I així enlloc de valdre tant val tant més tota la parafernàlia inútil que acompanya el jersei.
És veritat que obrir un regal fa més il·lusió si va ben embolicat però ben embolicat no vol dir necessàriament excessivament embolicat. I ara, ja sento les veus que diuen que per culpa meva molta gent, la que embolica, es quedarà sense feina aquestes festes, i la que fabrica els productes d’embolicar, tot l’any. Segur que hi ha maneres millors de donar feina a aquestes persones, per exemple demanat-los que pensin la manera de generar menys residus.
Per tot plegat, si us plau, mirem, entre tots, que aquest Nadal sigui una mica més sostenible i rebutgem tot allò accessori que no aporta res al producte adquirit. Demanar que a més pensem si realment allò que comprem ens cal o li cal al destinatari, suposo que ja seria massa demanar per part meva.
Bones compres.
Carmen Amorós Valldaura.
BLOGS L2N 