Fa uns dies vaig anar a dinar a La Cova del Peix, a Llers  (Alt Empordà), un resataurant petitó i molt ben decorat a l’estil pescador, que serveix un peix immillorable, comprat el mateix dia a la Llotja de Roses i fregit o fet a la planxa amb destresa i cura per la Raquel, una gran professional i millor persona, amb aspecte de top model fins i tot amb davantal i gorro de xef, que ja té mèrit. I perquè no se m’enfadi el Miquel, he de dir que ell, passant de taula en taula, recomanat aquest o aquell peix, aquesta o aquella mida de gambes, aquest o aquell vi de l’Empordà, és l’altra ànima de la casa; una casa on t’hi trobés com a la teva.

Bé, doncs, com que tot no han de ser lloances, vaig al tema que m’ocupa, tot i que ni el Miquel ni la Raquel hi tenen res a veure.

Estàvem asseguts còmodament, assaborint els primers glops de vi blanc quan vam sentir que s’obria la porta i tot seguit ens va envair un baf de perfum. Vaja, vam dir, espero que s’asseguin lluny de nosaltres. I hi va haver sort, la parella que acabava d’entrar es va asseure en una taula prou allunyada, però l’olor del perfum arribava igualment fins on èrem, barrejant-se amb olors molt més adients al lloc: sepionetes fent-se a la planxa en la seva pròpia tinta, musclos al vapor, navalles acabades d’obrir.

En arribar-nos el primer plat, ens va arribar també un altre baf de perfum, diferent, igual d’intens, però, que acabava de colar-se, un altre cop, per la porta que, ara, ja, es tancava empresonant l’olor que acompanyava a les persones que acabaven d’entrar i que, horror, tenien reservada la taula del costat de la nostra. Aquesta última, més que una olor pròpiament dita, era una barreja d’olors: un combinat del que s’havien posat cada un dels integrants de la celebració. Ja ho teníem, olors en estèreo.

Això passa sovint. A molts restaurants, i més als de mudar, et trobes amb persones que s’han arreglat, molt bé!, però que s’han passat amb el perfum -o l’aigua de colònia i fins i tot amb algunes cremes hidratants perfumades o l’aftershave masculí- que t’acaben espatllant l’àpat. Si a més els tens a prop, o el local és petit, acaba sent molt desagradable, especialment quan coincideix més d’una olor. I ningú no pot saber a casa seva què es posarà el senyor de la taula del costat. Per tant, davant del dubte: moderació. No goso demanar abstinència, com se’m demana a mi amb el tàbac, però sí prudència.

No entraré a valorar la qualitat ni les olors dels perfums ni si poden resultar agradables o no en un altre lloc. No em correspon. Com a fumadora que ja he confessat que sóc, em vaig adaptar queixant-me molt poc a la prohibició de fumar en restaurants i altres llocs on se serveix menjar. Ara trobo que el fet de no poder fumar ha beneficiat en molt tant a les persones que fumem com a les que no pel que fa a la comoditat a l’hora de degustar un àpat: no és el mateix que tot faci olor de fum de tàbac que poder gaudir de les diferents aromes que les menges ens ofereixen com a preludi i complement del que hem triat degustar. I és que l’olfacte és un dels sentits que intervenen en el fet de gaudir d’un àpat.

Proposo, doncs, no ja una normativa -no en soc gaire amiga, jo, de les normatives- sino una mica de sentit comú per part de tots. Ja m’imagino algunes veus exaltades, reclamant una mena de segurates a les portes dels restaurants ensumant els canells i els escots de les senyores, i on sigui que els senyors es perfumen, per determinar si el seu grau d’olor sintètica els ha de franquejar l’entrada o per contra negar-les-hi. Jo proposo que el test se’l faci cadascú abans de sortir de casa. I que de la mateixa manera que en les taules dels restaurants, no s’han de posar flors aromàtiques que destorbin el sentit de l’olfacte, les persones tampoc no ens hauríem de perfumar per anar a fer un àpat en un lloc públic, a casa seva que cadascú faci el que vulgui, per tal de no incomodar a altres comensals amb l’olfacte fi.

I és que quan menjo peix, m’agrada que faci olor de peix, i no de bergamota o de gerani o de llessamí. I més quan el peix és tan bo i tan fresc. Gràcies per endavant a qui estigui disposat a considerar el meu humil suggeriment.

Carmen Amorós Valldaura

One comment

  1. ¡Cuánta razón tiene! Y conste que yo uso perfume, aunque procuro ser discreta. Pocas cosas son tan desagradables como los excesos aromáticos de cualquier tipo y cuando interfieren con los placeres gastronómicos son imperdonables. Otra cosa con la que estoy completamente de acuerdo es con su opinión sobre La Cova del Peix, un delicioso restaurante regentado por una pareja de profesionales que han conseguido crear un ambiente sencillo y acogedor y una cocina de calidad difícilmente superable por la materia prima utilizada.

    Le gusta a 1 persona

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s